dimarts, 29 de juliol del 2008

3. L’exili entre abril i maig de 1938

Després dels primers dies d’abril, amb l’arribada de nombrosos grups d’exiliats, va tornar breument la calma a les valls del Salat i d’Ustou. Les tropes franquistes havien ocupat la carretera principal, tant a la vall d’Àneu com a l’Aran i havien arribat a la frontera a Lès, però en canvi no controlaven encara àmplies zones del Naut Aran. Novament les breus notes dels diaris i setmanaris de l’Arieja són indicatives de la situació que es vivia al Pallars, amb algunes zones ocupades pels rebels, altres en reorganització republicana i zones que no eren ocupades per ningú, com les riberes d’Alós i de Montgarri. A finals d’abril i primers de maig de 1938, arribaven de nou grups de refugiats. Els gendarmes i el periodista constaten que malgrat l’ocupació franquista hi havia un degoteig de refugiats que continuava arribant. Aquest fet encuriosí el periodista de La Dépêche ja que sovint arribaven de zones ja ocupades i volia saber si s’havien complert els auguris d’atrocitats que li explicaren els primers refugiats, els que fugiren abans de l’arribada de les tropes franquistes. El degoteig d’exilis mostrava que l’ocupació militar feixista no assolia el control total del territori.

“Al moment de l’ocupació de les valls de la Noguera-Pallaresa i d’Aran, vam assistir al pas en massa a Sant-Girons de centenars de nens, dones, vells i milicians, que fugien davant l’horror dels combats. Des de fa vuit dies hem assistit a l’èxode d’altres refugiats que fugen del que anomenen les atrocitats de l’exèrcit de Franco. Són majoritàriament joves, que segons ells mateixos confessen, s’amagaven tot esperant el retorn de les forces republicanes. No tornant ràpid aquestes forces i amb les brigades navarreses de depuració sobre el terreny, els antifeixistes fugen. Entre aquests refugiats hi ha alguns vells, són “concejales” o “alcaldes” del règim republicà, i s’entén molt bé que aquesta bona gent no esperin pas per fer el traspàs de poders a les noves autoritats franquistes. El terror regna en tota aquesta contrada; als horrors de la guerra civil s’hi afegeixen les denúncies i les venjances personals (Le réveil Saint-Gironnais, 05/05/1938)

“La tarda del 30 d’abril 18 refugiats dels voltants de la frontera espanyola van arribar a Seix. Hi havia homes, dones i nens. Entre ells es trobaven dos manobres de nacionalitat portuguesa, anomenats F. Domingo i F. Montalbe [Es refereix a Domingo Fernandes i Francisco Gonsalves].
Preguntat el primer, que parla bé el dialecte dels veïns de la nostra frontera, ha contestat com segueix a les preguntes posades: “Jo estava prop d’Esterri, després de cinc anys, on estic casat i sóc pare de dos criatures. He deixat la meva família per buscar treball, car allà no hi ha rés, ni pa, ni vi, ni vestits. Les tropes nacionalistes ocupen la regió des de fa uns 20 dies. Hi ha a Esterri 4 o 5 mil homes: italians, alemanys, espanyols i moros, sota les ordres d’un comandant. Ens han obligat a treballar per ells gratuïtament. A mi em van portar a la vall d’Aran per a recollir armes i municions abandonades. Els que es negaven a fer-ho eren amenaçats amb pistola”. Li preguntem si hi ha hagut combats a l’alta vall de la Noguera i si hi ha hagut atrocitats comeses pels moros, sobre les dones especialment. El nostre informant respon: “No hi ha hagut cap combat a la regió d’Esterri, per la raó de que els republicans espanyols no han oposat cap resistència. No he sentit parlar d’abusos sobre la gent; en concret no he sentit dir que dones joves hagin patit violències, com s’hauria produït a altres llocs”. El nostre interlocutor assegura que cap carretera es tallada als voltants de la frontera, per sobre del poble d’Alós, entre Alós i el port de Salau, no va trobar cap servei de control (La Dépêche, 01 i 02/05/1938) [Aquests dos refugiats formaven part d’un grup de miners portuguesos que feia anys que treballaven a les obres de la carretera d’Esterri a Alós. Malgrat les seves afirmacions un miner portuguès ja havia estat assassinat el 17 d’abril de 1938]

“La tarda del dimecres [04/05/1938] 23 refugiats, homes, dones i nens van arribar a Seix, provinents de Couflents. Havien entrat a França pel port de Salau. Tots aquests estrangers són originaris de les localitats veïnes de la nostra frontera: Esterri i Alós. Preguntats sobre els motius reals del seu èxode tots són unànimes en reconèixer que la vida ha esdevingut extremadament difícil a la Península Ibèrica en els darrers mesos: «Tot -ens diu un d’ells- és requisat per l’exèrcit. Ja no és possible trobar allò necessari per viure i vestir-se. A l’alta vall de la Noguera la vida ha esdevingut impossible». Un altre afegeix: «Jo sóc d’Esterri on des de l’arribada dels soldats de Franco, estem vigilats com delinqüents. A més les gallines i els conills desapareixen durant la nit. Amb o sense proves se n’acusa els soldats». La major part pensaven que es podrien quedar a França, havien sentit dir que haurien de triar lliurement entre Franco i la república però no s’ho havien cregut” (La Dépêche, 06/05/1938)