dimarts, 29 de juliol de 2008

1. Guerra i por. Els orígens de l’exili pallarès

Des del moment en què es comença a preparar el cop d’estat de juliol de 1936, els seus impulsors tenien clar que calia desfer-se de qualsevol tipus d’oposició. La manera de fer oblidar els resultats de les eleccions de febrer de 1936, era aconseguir que per allà on passessin les tropes feixistes, les coses no tornessin a ser mai com abans. L’ús de la violència, l’assassinat i la por no era improvisat, estava en la base del pla del general Mola:

“Hay que sembrar el terror… hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros. Nada de cobardías. Si vacilamos un momento y no procedemos con la máxima energía, no ganamos la partida. Todo aquel que ampare u oculte sujeto comunista o del frente popular, será pasado por las armas”

Durant la primavera de 1937 i l’abril de 1938, el Pallars va acollir centenars de refugiats provinents de les províncies de Cadis i Màlaga. Aquestes dones, nens i ancians fugien de les tropes nacionals, d’allò que havien vist i sentit; amb ells va arribar la notícia de les atrocitats comeses per les tropes rebels, molt abans que el front de guerra arribés a Catalunya.

El mes de març de 1938 es produeix l’enfonsament del front d’Aragó, amb un ràpid avenç de les tropes rebels cap a Catalunya: el dia 3 d’abril cau Lleida, el 6 Balaguer, el 7 Tremp, l’11 Sort i cap al 14 d’abril les primeres unitats d’exploració ja són a Esterri. El 20 són a la frontera del Pont de Rei (Aran), pràcticament sense trobar resistència enlloc. Prova d’aquest ràpid enfonsament és que entre l’1 i el 15 d’abril, al Pirineu es va viure un exili pràcticament simultani de població civil i unitats militars republicanes, des de la vall del Cinca fins a la Noguera Pallaresa i la Noguera de Cardós. A la capçalera del Cinca, a la vall de Bielsa, hi resistí més temps la 43a divisió republicana, però també es va viure un exili civil l’abril de 1938, vers Aragnouet. Aquest exili de Bielsa fou sens dubte el més nombrós i popular en els mitjans de comunicació internacionals durant l’any 1938.

Del Pallars cap a l’Arieja no hi hagué però només un exili, hi hagué gairebé vuit mesos d’exilis, amb pauses i represes. A partir dels controls francesos sobre els refugiats es pot establir l’evolució de l’exili pallarès al llarg de 1938. Les rutes d’exili pallarès per les valls del Salat i d’Ustou confluïen a Seix i després a l’estació de tren de Saint-Girons. A l’inici predominà el pas pel port de Salau i en algun cas per Orla, i cap a la fi el pas per Marterat i altres ports.

2. El primer gran exili

Entre els dies 7 i 10 d’abril de 1938, hi ha la màxima afluència amb gairebé 500 refugiats a través de Salau. Tot i que aquest exili es produeix en un moment de desbandada general és sobretot un exili local. La motivació de l’exili fou continuar al costat de la República i la por als combats, la repressió i els abusos sobre la població civil. Passant per Salau, en aquests dies previs a l’ocupació feixista hi trobem grups nombrosos: de carrabiners d’Alós i les seves famílies, de refugiats malaguenys que feia mesos que vivien a l’alt Pallars, de famílies pallareses, i sobretot també molts homes de la vall d’Àneu en edat militar. Entre els primers a passar hi va haver un tractant de bestiar amb 10 mules, fet que potser no fou casual, i que devia facilitar el pas a través de la neu.

Tots foren aturats i identificats al poble de Salau. D’allí dones, nens i vells eren transportats en autobusos a Seix, on es vacunava a tothom, i on eren allotjats, sovint amb la col·laboració de la població civil francesa i dels comerciants, pagats pel govern francès. Els homes baixaven els 14 quilòmetres fins a Seix caminant. La següent etapa era l’estació de Saint-Girons, des d’on els homes eren immediatament repatriats a Espanya i la població civil allunyada de la frontera, conduïda en un primer moment cap a la ciutat de Rodez, a l’Aveyron.

L’exili del port de Salau fou gairebé anònim, sense portades a cap diari, però fou inventariat pels gendarmes i descrit acuradament en unes petites cròniques del corresponsal a Seix de La Dépêche. Acompanyant i parlant a l’atzar amb els refugiats el periodista va anar recollint impressions i informacions precises.

“Ahir dèiem frontera infranquejable parlant de la de l’Arieja, però la ràbia de la desesperança fa sorgir energies que sobrepassen els límits de les forces humanes, i avui la població fugint de les tropes Mores de Franco ―és així mateix que ho diuen ells― creuaven el port de Salau, el més accessible de l’Arieja, malgrat els seus 2.045 metres d’altitud i malgrat l’alçada de la neu que en semblava prohibir l’accés” (La Dépêche, 08/04/1938)

“Una dona ha parit a 6 quilòmetres de Salau, en plena muntanya i sobre la neu. Els habitants de Salau i els Guàrdies Mòbils l’han anat a socórrer. Sembla que el nou nat és viu [...] N’arriben a cada moment en petits grups. Les dones ploren tot portant criatures. Els homes esparracats [...] amb la mirada fixa, paraules entre les dents, la barba llarga. [...] Els més febles s’estiren a la vora del camí i esperen per continuar baixant amb el proper grupet que els atrapa [...]. Ens unim al primer grup que inclou 7 homes, 5 nens, 6 joves, i 2 homes de 50 anys. Poc després apareixen 27 dones i nens en un estat lamentable. Se’ls vacuna a la Gendarmeria de Seix. A les 19:30 35 altres refugiats, acompanyats de carrabiners passen per Couflens; altres 40 a les 22 hores. Aquests últims precisen que per la muntanya baixen més de 300 dels seus compatriotes. Fugen perquè estan segurs, diuen ells, que els soldats italians i alemanys saquegen i massacren tot al seu pas. [...] Arriben d’Esterri; però entre ells hi ha refugiats del sud d’Espanya, vinguts fa 7 o 8 mesos, d’Algesires, de Cadis i de Màlaga. A Seix són allotjats a les cases i mengen a l’hotel. Es dóna llet a voluntat als nens” (La Dépêche 08/04/1938)

“Vam poder parlar amb Trinidad Lopez Delgado 38 anys, nascuda a Màlaga [...]. Ha marxat del seu país a causa de l’aviació franquista i per la por dels legionaris marroquins. A causa del bon temps assegura que no ha patit gaire durant el viatge, excepte en llocs on la neu li arribava fins a la cintura. Agraeix als francesos l’acollida i les seves atencions, sense oblidar la «Guàrdia Civil» de Salau” (La Dépêche 09/04/1938)

“La dona que va parir a 6 quilòmetres de Salau, donant així un petit francès al nostre Couserans, va ser recollida a Salau per una dona extraordinària, Madame Pujol, que va perdre tres fills durant la gran guerra. Aquesta dona es va significar per la seva feina durant les inundacions d’octubre. L’hem de felicitar pel seu bon cor d’ahir i d’avui. El bebè de la refugiada es porta de meravella, més endavant es podrà recordar del seu llit de naixement: a la vora d’un camí sobre un bressol de neu” (La Dépêche 10/04/1938)

“La misèria dels refugiats. La setmana passada una desena de refugiats varen ser dirigits a Rodez. Aquest comboi és un resum impactant del drama espanyol. Hi havia una mare valenta amb els seus 8 fills, el més jove dels quals tenia només uns mesos. Provinents de Màlaga fa un any, foren, pel caprici de la fugida, separats del pare del que no han pogut tenir cap notícia. Amb aquesta malaurada família hi viatjava un vell de 66 anys, exiliat ell també de Màlaga, i que havia vist a tots els seus fills i a la seva dona morts per un torpede. El vell, supervivent de la guerra de Cuba, explicava tristament les seves desgràcies; els seus ulls apagats, ja que era gairebé cec, ploraven amb malenconia i ens deia que ell només esperava la tomba com un alliberament” (Le réveil Saint-Gironnais, 01/05/1938)


2.1. El 7 d’abril de 1938. L’exili dels carrabiners d’Alós

En José María Garza Catalán era un jove carrabiner destinat a la duana d’Alós d’Isil des dels inicis de 1936. Casat amb Teófila Gil Cuesta, tenien un nen, Ramón, nascut durant l’estada a Alós. Amb el cop d’estat els carrabiners van romandre sempre fidels a la República. La família Garza va entrar a França el 7 d’abril a les 15 hores, el dia 8 foren fitxats a Salau. Amb ells hem pogut constatar la presència d’altres carrabiners d’Alós, com l’Antoni Aguilar Peña i la seua esposa Isabel Campillo Anche. Els homes foren conduïts a Cerbere i cap a Catalunya, les dones i nens a Rodez. Vers el 1990, en José María va escriure a Toulouse, unes breus memòries de l’exili dels carrabiners.

“Esto era sobre los primeros días de Abril de 1938. En este momento nos reunió el comandante de Puesto y nos dijo: «he recibido noticias del teniente el cual me dice que pasemos la frontera lo antes posible». Todos como uno así lo hicimos. Fuí a casa y le dije a mi mujer: «prepara lo más necesario en una maleta que vamos a pasar la Frontera» y así lo hicimos todos [los] de las Aduanas. Yo llevaba el fusil y la pistola, una manta y la maleta, mi mujer llevaba el chico. Cuando nos cansábamos poníamos la manta encima de la nieve y descansábamos, había bastante nieve [...] y un viento muy frío. Nuestro hijo llevaba la cara con sangre a causa del frío y el viento. Aquello era una procesión interminable, todos deseando llegar a tierra Francesa. Me recuerda la brecha de Roland. Serían sobre las tres de la tarde, llegamos a la cúspide donde había dos montañas y un muy estrecho paso que sólo podían una o dos personas donde había escrito en grandes [letras] España-Francia. Al pisar tierra francesa dijimos: «viva La Libertad, ya somos libres», nos abrazamos y no pude por menos que llorar. Ahora ya íbamos cuesta abajo y ya llegamos a la paridera o borda al anochecer donde allí pasamos a la intemperie deseando que hiciera de día.
Para llegar al pueblo de Salau, antes de llegar al pueblo en camino había una mesa y cinco gendarmes te pedían la documentación y te recogían los fusiles y las pistolas así ya quedábamos desarmados. Una vez en el pueblo de Salau las mujeres y los niños de un lado y los hombres de otro lado. Las mujeres y niños se los llevaron en camiones. Este momento fue muy amargo. Y nosotros fuimos en diferentes etapas a Saint Girons. Antes de llegar a Saint Girons pasamos Seix donde nos vacunaron. Al día siguiente llegamos a Saint Girons conducidos por gendarmes como si nosotros fuésemos criminales. En Saint Girons montamos en el tren con dirección Toulouse. En la estación nos esperan los Gardes Mobiles con el fusil y formados. Muchos comités nos daban paquetes con comida y los guardias móviles no les dejaban acercarse a nosotros y como podían la pobre gente nos daban paquetes por las ventanillas” (Arxiu de la família Garza)

3. L’exili entre abril i maig de 1938

Després dels primers dies d’abril, amb l’arribada de nombrosos grups d’exiliats, va tornar breument la calma a les valls del Salat i d’Ustou. Les tropes franquistes havien ocupat la carretera principal, tant a la vall d’Àneu com a l’Aran i havien arribat a la frontera a Lès, però en canvi no controlaven encara àmplies zones del Naut Aran. Novament les breus notes dels diaris i setmanaris de l’Arieja són indicatives de la situació que es vivia al Pallars, amb algunes zones ocupades pels rebels, altres en reorganització republicana i zones que no eren ocupades per ningú, com les riberes d’Alós i de Montgarri. A finals d’abril i primers de maig de 1938, arribaven de nou grups de refugiats. Els gendarmes i el periodista constaten que malgrat l’ocupació franquista hi havia un degoteig de refugiats que continuava arribant. Aquest fet encuriosí el periodista de La Dépêche ja que sovint arribaven de zones ja ocupades i volia saber si s’havien complert els auguris d’atrocitats que li explicaren els primers refugiats, els que fugiren abans de l’arribada de les tropes franquistes. El degoteig d’exilis mostrava que l’ocupació militar feixista no assolia el control total del territori.

“Al moment de l’ocupació de les valls de la Noguera-Pallaresa i d’Aran, vam assistir al pas en massa a Sant-Girons de centenars de nens, dones, vells i milicians, que fugien davant l’horror dels combats. Des de fa vuit dies hem assistit a l’èxode d’altres refugiats que fugen del que anomenen les atrocitats de l’exèrcit de Franco. Són majoritàriament joves, que segons ells mateixos confessen, s’amagaven tot esperant el retorn de les forces republicanes. No tornant ràpid aquestes forces i amb les brigades navarreses de depuració sobre el terreny, els antifeixistes fugen. Entre aquests refugiats hi ha alguns vells, són “concejales” o “alcaldes” del règim republicà, i s’entén molt bé que aquesta bona gent no esperin pas per fer el traspàs de poders a les noves autoritats franquistes. El terror regna en tota aquesta contrada; als horrors de la guerra civil s’hi afegeixen les denúncies i les venjances personals (Le réveil Saint-Gironnais, 05/05/1938)

“La tarda del 30 d’abril 18 refugiats dels voltants de la frontera espanyola van arribar a Seix. Hi havia homes, dones i nens. Entre ells es trobaven dos manobres de nacionalitat portuguesa, anomenats F. Domingo i F. Montalbe [Es refereix a Domingo Fernandes i Francisco Gonsalves].
Preguntat el primer, que parla bé el dialecte dels veïns de la nostra frontera, ha contestat com segueix a les preguntes posades: “Jo estava prop d’Esterri, després de cinc anys, on estic casat i sóc pare de dos criatures. He deixat la meva família per buscar treball, car allà no hi ha rés, ni pa, ni vi, ni vestits. Les tropes nacionalistes ocupen la regió des de fa uns 20 dies. Hi ha a Esterri 4 o 5 mil homes: italians, alemanys, espanyols i moros, sota les ordres d’un comandant. Ens han obligat a treballar per ells gratuïtament. A mi em van portar a la vall d’Aran per a recollir armes i municions abandonades. Els que es negaven a fer-ho eren amenaçats amb pistola”. Li preguntem si hi ha hagut combats a l’alta vall de la Noguera i si hi ha hagut atrocitats comeses pels moros, sobre les dones especialment. El nostre informant respon: “No hi ha hagut cap combat a la regió d’Esterri, per la raó de que els republicans espanyols no han oposat cap resistència. No he sentit parlar d’abusos sobre la gent; en concret no he sentit dir que dones joves hagin patit violències, com s’hauria produït a altres llocs”. El nostre interlocutor assegura que cap carretera es tallada als voltants de la frontera, per sobre del poble d’Alós, entre Alós i el port de Salau, no va trobar cap servei de control (La Dépêche, 01 i 02/05/1938) [Aquests dos refugiats formaven part d’un grup de miners portuguesos que feia anys que treballaven a les obres de la carretera d’Esterri a Alós. Malgrat les seves afirmacions un miner portuguès ja havia estat assassinat el 17 d’abril de 1938]

“La tarda del dimecres [04/05/1938] 23 refugiats, homes, dones i nens van arribar a Seix, provinents de Couflents. Havien entrat a França pel port de Salau. Tots aquests estrangers són originaris de les localitats veïnes de la nostra frontera: Esterri i Alós. Preguntats sobre els motius reals del seu èxode tots són unànimes en reconèixer que la vida ha esdevingut extremadament difícil a la Península Ibèrica en els darrers mesos: «Tot -ens diu un d’ells- és requisat per l’exèrcit. Ja no és possible trobar allò necessari per viure i vestir-se. A l’alta vall de la Noguera la vida ha esdevingut impossible». Un altre afegeix: «Jo sóc d’Esterri on des de l’arribada dels soldats de Franco, estem vigilats com delinqüents. A més les gallines i els conills desapareixen durant la nit. Amb o sense proves se n’acusa els soldats». La major part pensaven que es podrien quedar a França, havien sentit dir que haurien de triar lliurement entre Franco i la república però no s’ho havien cregut” (La Dépêche, 06/05/1938)

4. La fugida d’Alós

Entre el 27 de maig i l’1 de juliol de 1938 la inseguretat, la por, la repressió, els assassinats i també les deportacions de població civil van fer que una bona part dels habitants que encara restaven a Alós es determinessin a marxar. La por es fonamentava ja en experiències properes de repressió i assassinats. El 17 d’abril al Prat del Fuster de Sorpe van ser executades onze persones. El 24 de maig nou persones de la vall d’Unarre foren assassinades a l’Hostal d’Aidí. Novament el corresponsal de La Dépêche recull un testimoni clau, d’un adult, en el moment precís de l’exili.

“Des de fa un temps els refugiats eren esporàdics. La tarda del dissabte i el matí del diumenge 29 de maig, hem vist arribar 41 nous refugiats a Seix: homes, dones i nens, vinguts dels darrers pobles de la vall de la Noguera Pallaresa. La major part són d’Alós [...]. Preguntats sobre aquest èxode tardà, ja que els nacionalistes ocupen aquesta vall des de Pasqua, tots són unànimes a declarar que la seva existència havia esdevingut impossible, tant des del punt de vista dels queviures com en relació a la inseguretat. Un d’ells, J. Diu [Jaume Diu Tusal, el fuster de Pixeu], 60 anys, ens diu que durant 22 anys va viure a Tolosa. Ens explica en bon francès com el poble espanyol sofreix en aquest moment, físicament encara més que moralment. Li passem doncs la pl0ma: «Sóc un propietari bo d’Alós, on vivia còmodament. L’any passat en raó dels esdeveniments que van trastocar el nostre malaurat país, vàrem constituir un comité local republicà, del que era president. El Tort d’Alós, del que deveu conèixer la fama, n’era el secretari. Aquest, amb tants d’altres, va passar els ports des dels primers dies de l’arribada de les tropes franquistes a Esterri.
Tots els que estàvem marcats hem de viure permanentment dins l’angoixa, a disposició d’una patrulla. Sabíem la sort que ens esperava a causa de que tanta bona gent d’Esterri o d’altres llocs han estat diàriament martiritzats i afusellats. D’altres han estat evacuats cap a destinacions desconegudes i mai més han donat senyals de vida. Des de que els republicans donen signes d’activitats a les muntanyes, de Campirme fins a Tremp, reforços nacionalistes arriben diàriament a Esterri i fins a Isil. Dijous passat [26/05/1938], cap a les 9, 17 Guàrdies Civils van arribar a Alós i van requisar el bestiar i els queviures. També van mirar de detenir els destacats del poble, que ja havien fugit quan els Guàrdies es van acostar al poble. El nostre poble que fins aquell dia només havia rebut la visita d’algunes patrulles ha estat doncs ocupat. Ha seguit la sort dels pobles d’avall a la Ribera on la població és desposseïda de bestiar i queviures i delmada per execucions sumàries. Així doncs, per escapar de la gana, dels actes més que bàrbars i, alguns de nosaltres, de la mort segura, després d’una cruel espera, hem abandonat cases i bens per arribar a França on comencem a respirar malgrat el nostre trist final [...] J-D».” (La Dépêche, 31/05/1938)

Una seixantena de persones procedents d’Alós, de casa Jaumetó, Cabalet, Peian, Peiró, Pixeu, Sanet, Vinyau, Guillem, Marieta, Miqueu, i Sans, de casa Torret d’Isil i un matrimoni de Son van decidir fugir conjuntament. Gairebé tots foren conduïts fins a un centre internament per a refugiats a Clermont-Ferrand, departament de Puy-de-Dôme. A través dels records dels infants que visqueren aquest exili i que avui són els únics que el poden explicar en primera persona, es posen de manifest alguns detalls interessants. Alós continuava sense estar ben bé ocupat però els seus habitants començaven a patir la presència més continuada de tropes franquistes. Així ho mostra l’atestat i el mapa que els gendarmes van fer uns dies més tard quan interrogaren una unitat d’exploració republicana que va entrar a França per Salau.
Aquell dia 26 de maig de 1938 la Guàrdia Civil es presentà a Alós de bon matí, preguntant per alguns dels veïns.

“Su padre [Antoni Palacín Badía] dice que estaba en la plaza y llegó la policía y le preguntaron si conocía a Antonio Palacín, el de casa Sanet, y entonces él dijo: «pués mira ahora pasó por allá abajo que iba por aquella…» digo, tuvo coraje, ¿fuerte, eh? que otro pues dice «sí, soy yo». Uh! Lo enganchan y lo matan como… [...] y él se marchó del otro lao, ¿qué te parece?” (Juliana Boada, agost 2007)

Els guàrdies també anaren a la taverna de casa Jaumetó, preguntant pel cap, Joan Cortina Esplandiu. Antònia Vidal, la seva esposa, va dir que era en unes bordes molt allunyades, amb el ramat i que trigaria a tornar. En Joan en realitat havia anat a França a buscar contraban. Cap al vespre, amb la casa plena de guàrdies, Antònia Vidal, que estava embarassada, Mercè Comenge (una noia de 15 anys que estava llogada a la casa), i els dos fills del matrimoni es van escapar per una finestra i van fer cap al paller sense ser vistos. Durant aquell dia les famílies van anar organitzant-se i de nit uns quants es van anar concentrant a la serradora d’Alós. Des de la Molina van continuar fins a la borda de Socampo on ja hi havia més gent que també havia fugit. Allí es van poder resguardar de la pluja. Al matí, ja amb sol, continuaren el viatge muntanya amunt, fins que aviat trobaren neu.

Casa Jaumetó: “quan ell va arribar vam passar cap al paller, que hi havie una altra porta falsa [...] ja sabívem que ere l’hora que arribave, i li vam dir, i va dir «donques marxem, marxem, marxem corrents»” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Casa Sanet: “Vam sortir d’aquí [del poble d’Alós] penso que devien ser les dos o les tres del matí i un record que tinc que la padrina, a baix tenívom gallines i per no perdre temps per desangra•ls, els talle el coll i els caps saltaven a un costat i el cos a l’altre, una escena de... horrible, diguem.” (Antoni Palacín Cortina, agost 2007)

Els que es queden i els que marxen: “Era allí [a casa] i tots me cridaven del carrer, bueno ja ho sabiva del dia antes [...] que volien marxar sí, tots baixaven pel carrer aquest d’atràs i tots me cridaven i jo uns plors perquè marxaven i els vai ‘nar a acompanyar un tros de camí [...] allí mos vam acabar de despedir i ja dic jo amb uns plors i jo cap aquí i els altres cap allà” (Antònia Caujola Juanati, maig 2008)

La neu al port: “La petita [Pilar, la neboda] el meu germà se la va posar… tenia un mes... pujàvem la muntanya i hi havia neu a la muntanya i llavors se la va posar dins de la camisa… [silenci] sí!” (Palmira Llorens Teig, maig 2008, traduït del francès)

El dia 27 de maig travessaren el port de Salau. Van iniciar el descens i aquella nit alguns van dormir a la borda de Pouilh, a mig camí entre el cap del port i el poble de Salau. El dia 28 arribaren a Salau i, segurament, trobaren els gendarmes per primer cop. Les dones i nens de casa Jaumetó, Antònia Vidal, els seus fills Maria i Joan Cortina i Mercè Comenge van continuar immediatament el viatge cap a Seix. El motiu fou l’estat de gravidesa i de salut d’Antònia Vidal, que necessitava assistència mèdica a Seix i quatre dies de repòs a l’hospital de Saint-Girons. La resta de refugiats no foren fitxats aquell dia, segurament arribaren a un pacte amb els gendarmes, molts d’ells es coneixien dels negocis de la frontera. Les famílies van romandre allotjats en cases de Salau i els caps de casa es van quedar amagats a la muntanya. En el moment en què van decidir continuar el seu viatge cap a l’interior de França, les famílies es van separar. Els homes joves van romandre amagats a les muntanyes mentre que les dones, els infants i els vells van ser traslladats de Salau a Seix en autobús. A Seix els hi van prendre les dades personals i van passar una revisió mèdica en la qual se’ls va vacunar contra la verola. Al dia següent, agafaven el tren a Saint Girons fins a la ciutat de Clermont-Ferrand on serien acollits al Centre d’hébergement des refugiés espagnols, instal•lat des de 1937 a l’antiga caserna Gribeauval.

Els homes joves continuaren amagats a les muntanyes tot l’estiu, observant la situació. Al mateix temps recuperaren bestiar i el portaren clandestinament a França. Evitaven així ser expulsats de França. Finalment gairebé tots entraren a França clandestinament per reunir-se amb les seves famílies.

Al poble de Salau: “no hi havia res, era veritablement un desert, dos o tres cases que el meu germà gran coneixia perquè feia una mica de contraban” (Palmira Llorens Teig, maig 2008, traduït del francès)

Allotjats a Salau: “Vam baixar a Salau, i a Salau no sabíem si marxàvem o si ens quedàvem, llavors el meu germà gran [Nando Llorens] que estava amagat amb Sanet, estaven amagats a la muntanya i deien «no marxeu encara, no us feu veure, que potser allà baix la policia marxarà, Franco marxarà i podrem tornar a casa. I finalment ells es van quedar a la muntanya” (Palmira Llorens Teig, maig 2008, traduït del francès)

Estiu a la muntanya: “el meu pare va visquí tot l’estiu aquí a veure si podie salvar algun animal, perquè tenien molt, unes tres-centes ovelles, cabres, vaques i eqües, gallines, i ell voltant, voltant i pensave sempre si tot se calmave i tornar i donc después va haver... se va retirar igualment cap a França i allí visquive clandestí perquè la policia l’haurie enganxat.” (Antoni Palacín Cortina, agost 2007)

5. La vida en una caserna de Clermont-Ferrand

El Centre d’hébergement des refugiés espagnols de Clermont-Ferrand es va obrir l’any 1937 a la caserna Gribeauval, en desús a causa del desarmament posterior a la Primera Guerra Mundial. Es trobava a l’avinguda Carnot, un carrer molt transitat. A l’entrada hi havia una tanca de ferro amb dos petits edificis de control a banda i banda. Els gendarmes custodiaven la porta. Els refugiats, dins uns horaris, tenien llibertat per sortir a l’exterior del recinte fins que es produí la retirada i l’exili del febrer de 1939, i un notable increment d’internats. Al capdavant del centre hi havia un director que era francès. L’edifici principal de la caserna va servir d’allotjament. Eren habitacions grans amb lliteres, una per als nois i els homes grans que estaven sols, i una altra per dones i fills i matrimonis grans. A banda d’aquestes habitacions comunitàries, hi havia alguna habitació petita ocupada només per una família.

Allotjament: “Ere una sala més gran que el menjador, més gran ui sí, i hi havie 30 ó 40 llits, hi havie, amb una allí, noies i dones i els nois eren a part, amb un altre puesto com allí però a part i els vells i les dones dormívon junts, d’Alós dormívon junts” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Allotjament: “Hi havie habitacions individuals, que dormívom nantri, dormívom la meua mare, jo, i la meua tia, tots a la mateixa habitació. A después hi havie habitacions una miqueta més grans que eren amb lliteres, bueno amb llits o … més grans que potser ja n’hi havie deu o dotze o el que fos. Per natri teníom una habitació petita… bueno, petita tampoc, però bueno no ere gaire gran, sí” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

La cuina era gran i estava situada en un edifici diferent del que hi havia les habitacions. Al costat hi havia un magatzem per als aliments al capdavant del qual hi havia Maria Gausiach d’Isil; estava ben organitzat i amb prestatgeries plenes de menjar. Ens consta que van treballar a la cuina Remedios Cerdà Opistan de Tavascan, Marcel·lina Llorens Teig d’Alós, i Camila Perot d’Estaon. De bon matí hi havia un esmorzar a base de cafè amb llet que es distribuïa en uns pots metàl·lics, després el dinar i el sopar es servia en un gran menjador. Per berenar es repartia una llesca de pa amb xocolata. El record que tenen els informants pel que fa al menjar és que era abundant i elaborat. Diverses noies servien el menjar a taula i s’encarregaven de recollir els plats en finalitzar. Entre les noies que feien aquesta tasca hi havia la Mercè Comenge Fortet, de València d’Àneu, la Rosa Llorens Teig, d’Alós i la Teresa Larriba Cerdà de Tavascan.

Rebost: “El magatzem estave al mateix edifici però a prop de la cuina, però a planta baixa eh. Sí, allí hi havie unes estanteries de xicolate, pots de llet, de mermelada i de tot eh!” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Cuina i magatzem: “Ella [Camil·la Perot] ere encarregada de la cuina, feve tot lo menjar ella. I allavons la Torreta de Gil, aquella estave al magazem. Com que la Torreta de Isil sabive parlar el francès i la meua mare també, així s’enteniven amb els jefes” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Menjar: “Havia vist a vegades posar-hi uns bistecs o de toro que en deven dir o de bou, bistecs grans allà en aquella perola a fregir i no mos faltave re no” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)


Dins i fora del centre

Moltes de les dones que estaven refugiades al centre realitzaven tasques quotidianes com ara netejar les habitacions, ajudar a la cuina o repartir el menjar. Aquestes feines no eren remunerades. Les cuineres però percebien un petit sou pel seu treball. Els treballs remunerats els feien persones que sabien parlar francès. També hi havia refugiades que treballaven cosint i fent tricot dins el centre. Una dona de Clermont-Ferrand els hi encomanava la confecció de peces de punt i els hi pagava la feina. Amparo Marsan Ordi, de casa Paredé de Son hi va treballar. Algunes dones treballaren fora, com Mercè Comenge que, durant un temps, sortia de la caserna cada dia per anar a treballar a una casa dels afores de la ciutat. El fet de disposar d’un petit sou permetia anar a comprar als grans magatzems Prisunic coses com paper de carta, segells, llana per fer algun jersei o, fins i tot visitar l’estudi d’algun fotògraf, i anar als balls.

Cosint: “Ere una sinyora que anave allà que ere la qui els donave feina [...] ere la quina els dive per exemple feu-me aquestos mitjons, feu-me un jarsé, feu-me això, feu-me allò i se’ls hi tornave a emportar i els donave unes pessetes o algo guanyaven allí. Els servie pels mal gastos” (Josep Rosell Marsan, novembre 2007)

Costura: “Penso, segons les seves cartes, que ajudava a les feines diàries i que també feia costura” (Liliane Salvetat, novembre 2007, traduït del francès)

Servei domèstic: “Jo me’n vai ‘nar a treballar en una casa, van dir que el que vulgués treballar que treballés, me portaven cada dia amb cotxe, cada dia a la nit i al matí me venien a buscar” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)
Al Prisunic: “sortívam a fora, no? Vam fer una fotografia allà amb un fotografo però a fora i jo encara se me’n recorde més que, la meua mare sabie fer jarsés i va anar allà al Preu Únic i va comprar llana. Estava més content amb un jarsé alt amb una cremallera que portava, anava fins aquí tapat, ai què content estava, mudat que anava llavons amb aquell jarsé! [...] el Preu Únic, uns magatzems. Ere bastant gran, hi havie unes plantes, dos o tres plantes, hi havie de tot allí!” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Al ball: “Después hi havie dos nois que mos acompanyaven al ball també. (...) Eren espanyols eren de famílies espanyola (...) i mos portaven amb un ball i n’hi havie moltes parelles i ballaven i quan estàvem servits, antes de que arribés l’hora, venga…” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Amb l’arribada dels refugiats procedents de la retirada del febrer de 1939, es prohibeix l’accés a l’exterior i es restringeixen al màxim les sortides del centre. L’Àngel Marqués, que havia assistit a classe en una escola francesa propera a Gribeauval, haurà de deixar d’anar-hi. Llavors anirà a les classes que una miliciana juntament amb d’altres mestres, impartien al mig del pati de la caserna. Les condicions de vida dins de la caserna, de ben segur empitjoraren amb l’increment del nombre de persones acollides. De totes maneres, les condicions a la caserna Gribeauval i en general als diferents centres d’acollida que hi havia en molts departaments francesos disten molt de ser lamentables com les dels camps de concentració de 1939. A l’hospital de Clermont-Ferrand, l’Hôtel-Dieu, els refugiats també hi foren ingressats sempre que fou necessari, i sempre ben tractats.

Escola al pati: “Que me’n record que hi havie una noia, una noia, que deve tindre una trentena d’anys, que aquella ere miliciana (...) al principi quan érom sols, bueno que nomès hi érom els d’aquí, ja et dic els de la vall d’Àneu i aquí, de crios no n’hi havie gaires de la meua edat, allavons me portaven en una escola francesa. i quan va vindre tota la desbandada, allavons… bueno que se van arroplegar tots allí, allavons mos feven… en un pati, mos feven estudi en espanyol, les mestres” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

A l’Hospital: “Sí, passave visita el metge (...) no l’enteniva però es feven entendre, no se com dir-li posave una mica com naltres d’allò. Hi havie un noi espanyol que feve molts anys que ere allí, me venive a veure que es veu que ere un pretendent però me venive a veure i ell els hi dive als metges com estava, sí, sí.” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

6. El final de l’estada a la caserna Gribeauval de Clermont-Ferrand

La majoria dels 113 refugiats pallaresos que van estar acollits al Centre d’hébergement des réfugies espagnols de Clermont-Ferrand, tenien parents establerts a França. La proximitat i les emigracions afavorien els lligams de parentiu. Per abandonar el centre d’acollida calia que algun parent es fes càrrec del transport, l’allotjament i la manutenció. El procediment començava amb una carta de reclamació del parent adreçada al Prefecte del departament on vivia. El Prefecte s’assegurava, a través de certificats dels ajuntaments, de que qui efectuava la reclamació podia fer front econòmicament a l’acollida. Un cop resolts els tràmits de la reclamació i presa la resolució pel prefecte de Puy-de-Dome, es preparava la sortida de la caserna.
Del grup de 61 persones que van marxar d’Alós a finals de maig de 1938, els primers van sortir el 22 de juny de 1938. Eren de casa Miqueu, Antònia Bringué Farré i els seus fills Maria i Joan Gallart reclamats per Antoni Bringué Farré que residia a Cazeres-sur-Garonne. Els van seguir els de Peian, els de Peiró i els de Cabalet. Aquests darrers van marxar el 21 d’agost i van anar a Savenay. Teresa Cortina Roig, la seua sogra Teresa Badia Gaspà i els seus fills Josep, Antoni, Jaume i Teresa Palacín Cortina, de casa Sanet d’Alós, van marxar cap a Granges-sur-Lot el 6 de setembre, reclamats per Antònia Cortina i Pere Roig. Els de Guillem, els de Sans i els de Jaumetó també van ser reclamats i van sortir de Clermont-Ferrand l’any 1939. La gent de Son, de casa Bonet i casa Paredé, també van anar sortint progressivament, cap a la localitat de Samatan.
També hi va haver famílies que van tornar a Espanya com és el cas de Francesca Pujades Faidelle i la seua néta Isabel Abrié, de casa Canal de Lladorre, que van deixar Clermont-Ferrand el 23 de juliol de 1939. Mercè Comenge Fortet, de casa Nanroi de València d’Àneu va abandonar el centre el 30 de novembre de 1939, en un moment en què el govern francès volia recuperar la caserna per a l’ús militar, a causa de la guerra amb Alemanya. El 26 de desembre de 1939 abandonaven Gribeauval els darrers refugiats que hi quedaven. Entre els darrers a marxar hi havia Encarnació Gallart Roquet, de casa Miqueu d’Alós, Emília Tudel Borrut de casa Pixeu d’Alós, i Camil·la Perot Pedrico, el seu fill Àngel Marqués Perot i la seua germana Antonieta, de casa Calatxo d’Estaon, i Maria Gausiach Robert, de Torret d’Isil. Aquestes dones, donada la feina que feien dins de la caserna, formaven part d’un grup de persones imprescindibles fins l’últim dia de funcionament del centre.

7. Epíleg

L’Amparo Marsan Ordi va passar més d’un any a Santa-Livrada (Lot et Garonne) treballant per la cosina que havia fet la reclamació per tal que sortís de la caserna Gribeauval. Va retornar per casar-se amb Josep Rosell, de casa Metó de València d’Àneu i va tenir un fill. La seua mare, Maria Ordi Juclà, no va tornar mai de França i només en una ocasió va poder veure el seu nét. Va ser al Pont de Rei un dia de reunió familiar. Era als anys 50.
En Joan Gallart Bringué, va retornar a Alós l’any 1966. Pels carrers de poble va trobar-se un ancià, el cap de casa d’una de les famílies que no va exiliar-se. Van parlar dos minuts i en saber que en Joan era el petit de casa Miqueu, el vell va
lamentar-se de no haver-se exiliat com havien fet molts dels seus veïns. Aquell home gran era en Joan Vidal Guisarda de casa Cantiner, la família Vidal Guisarda va ser deportada a l’Aragó per les tropes rebels.
La Teresa Cortina Roig i la seua família, van anar a viure a Granges-sur-lot on hi tenia una germana. El seu pare i la seua mare van morir a Son i ella no va poder assistir als funerals. Quan el seu fill Antoni Palacín Cortina va retornar a Alós, durant unes vacances l’any 1966, casa seva encara estava ocupada per la Guàrdia Civil.
La Maria Teig Solé va perdre el seu fill Manel a la guerra civil. En finalitzar el conflicte, la Maria va tornar a Alós per estar amb el seu fill Josep que havia tornat del front i dels camps de concentració. Mare i fill van trobar la casa en un estat lamentable. En Nando, el fill gran de la Maria, veient la situació en la qual es trobaven, els va fer tornar cap a França i abandonar definitivament Alós.
En Josep Ruf Pubill, un noiet de 13 anys llogat a casa Peiró d’Alós, no va tornar cap a casa després de sortir de la caserna Gribeauval. Va treballar a Cazeres-sur-Garonne durant un temps i posteriorment es va establir a Ciadoux. Havia perdut un germà a la guerra, en Joan, i la seua mare, Paula Pubill, havia estat assassinada per les tropes rebels a Montardit el 14 de maig de 1938.
La Mercè Comenge Fortet va anar a viure a Barcelona després d’abandonar la caserna Gribeauval. A la ciutat catalana hi tenia dues germanes i com elles va anar a servir en una casa de criada. Durant la guerra havia perdut la seua germana gran, la Gertrudis, assassinada per les tropes rebels a l’Hostal d’Aidí. Segons diu ella mateixa el que no va patir a Clermont-Ferrand ho va patir a Barcelona.
L’Antònia Vidal Ginesta havia marxat d’Alós embarassada. La seua filla Hortènsia va nàixer a Clermont-Ferrand però va morir de diftèria al mateix Centre. L’Antònia i els seus fills Maria i Joan Cortina Vidal van anar a viure a Toulouse on l’esperava el seu marit Joan Cortina Esplandiu, entrat també a França clandestinament.
La Maria Gallart Bringué va retornar a Alós a finals dels anys 60. Des de llavors hi ha retornat amb els seus fills i el seu marit cada any per passar-hi una temporada a l’estiu. Actualment viu a Cazeres-sur-Garonne.
La Camil·la Marquès Perot, la seua germana Antonieta i el seu fill Àngel Marquès quan van sortir de la caserna Gribeauval van ser conduïts fins a un camp de concentració en una platja de Perpinyà. Allí hi van estar fins que foren repatriats a Barcelona, on van romandre un parell de setmanes al castell de Montjuïc, a l’espera de ser traslladats fins a Sort.
En José María Garza Catalán, la seua dona Teófila Gil Cuesta i el seu fill Raymond es van tornar a exiliar a França el febrer de 1939 per Prats de Molló. La família va romandre separada més d’un any, mentre en José María passava pels camps de concentració de Barcarès i Saint Cyprien i per la Companyia de Treballadors Estrangers 181. En Raymond Garza viu a Toulouse.
La Palmira Llorens Teig va sortir de la caserna Gribeauval amb la seua mare i la seua germana, gràcies a la reclamació d’una tieta que vivia a Toulouse. Des de Clermont-Ferrand va anar fins a Toulouse amb tren; a l’estació tolosana la va rebre la seua tia i unes hores més tard la Palmira, que tenia 17 anys i no sabia parlar francès, pujava a un altre tren per anar a treballar a Montauban. Actualment la Palmira viu a Toulouse.
L’Antoni Palacín Badia i els germans Nando i Jaume Llorens Teig, van restar amagats a la muntanya durant l’estiu de 1938. Van aconseguir recuperar i entrar bestiar clandestinament a França. Ells també hi entraren clandestinament, Antoni Palacín per anar cap a Granges-sur-Lot, i el germans Llorens es van llogar com a masovers en una granja. Amb el final de la guerra civil a Espanya van poder regularitzar la seua situació a França.
Domingo Fernández i Francisco Gonsalvez, els miners portuguesos exiliats el 30 d’abril de 1938, van retornar al Pallars pel Port de Salau onze dies després d’haver passat a França. En Domingo va viure a Esterri d’Àneu amb la seua família, en Francisco va casar-se amb una noia de Sorpe.